Calendari cèltic

per Daniel Climent

     Uns 500 anys a.C., els grecs clàssics designaren amb el nom de «celtes» als pobles que habitaven les terres de l'occident europeu, denominació que va desaparèixer dels textos aproximadament en el segle V d.C.

     El descobriment en el segle XVIII de les relaciones entre algunes llengües dels confins atlàntics i l'antic gal va portar a denominar el grup lingüístic com a «cèltic», i actualment es designa «celta» a tot poble que parlava alguna de les llengües «cèltiques»: gals, gal·lesos, gallecs i gàl·lates, bretons i britans, belgues i boios, escocesos i irlandeses, entre d'altres.

     De tots ells, els escocesos i gal·lesos de Gran Bretanya, els bretons de França i els irlandesos, són els únics en perpetuar avui en dia la memòria lingüística dels antics pobles celtes que antuvi ocupaven gran part d'Europa, des dels Càrpats fins l'Atlàntic i les Illes Britàniques, i des de les planures del nord d'Europa fins a les riberes de la Mediterrània.

     A principis del segle XX, la investigació arqueològica va vincular eixos pobles amb la cultura material de La Tène⁽¹⁾, basada en la metal·lúrgia del ferro.

     Determinat lligams religiosos entre els diferents grups cèltics servien també per a vincular el vast mosaic històric, ètnic, material i lingüístic del grup celta.

     Una altra de les afinitats culturals era el còmput del temps, el calendari, una mostra del qual, l'anomenat Calendari de Coligny, un calendari litúrgic les marques del qual són forats, es pot admirar fins el primer trimestre de 2002 en la exposición «Celtas i Vetones», a Àvila.

     El calendari celta era luni-solar, amb mesos equivalents a cicles lunars i anys amb quantitats variables de mesos, amb el fi d'ajustar determinats períodes (5 anys de 62 mesos) a les estacions.

     Eixe ajustament consistia a intercalar 2 mesos de 30 dies en cada lustre, el primer anomenat «Mid», i l'altre, dos anys i mig després, «Ciallos».

     En cada segle, de 30 anys, es suprimia un mes intercalar, amb la cual cosa s'aconseguia una duració mitjana de 365,2 dies per any, quasi tan ajustat com el nostre.

     L'any cèltic constava de 2 semestres, el primer «ombrívol» o «de mal temps» (novembre-abril) i l'altre «clar» o «de bon temps» (maig-octubre).

     El primer mes de l'any, «Samon[ios]», s'iniciava amb la festa de «Samhain» o «Trinox Samoni», quaranta dies després de l'equinocci de tardor (22 de setembre), i que més tard va ser cristianitzada com a festa de Tots Sants.

     El primer mes del segon semestre començava també amb una altra festa, «L'arbre de maig» o les «Flors de maig», quaranta dies després de l'equinocci de primavera (21 de març).

     Cada mes estava format per 2 quinzenes, la segona de les quals se centrava en la lluna nova o «Atenoux».

     Els celtes comptaven els dies a partir de la posta del Sol, tal i com diu Cèsar a La guerra de les Gàl·lies (llibre VI: XVIII):

     Segons Robert Graves (vegeu La diosa blanca), els druides denominaven els mesos segons el nom de l'arbre que floria o fructificava en l'època corresponent.

     Per a l'esmentat autor, els anys de 13 mesos (dos cada cinc anys) tenien la següent distribució de dies:

Notas

1. Població de l'actual Suïssa, que domina el pas entre el Rin y el Danuvi, i a la que s'han trobat nombrosos objectes materials paradigmàtics de tota una civiliztació, la celta.