Sección de Historia
La Monarquia Hispanica Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes


Ir al contenido www.cervantesvirtual.com >> Portales temáticos >> Monarquia Hispánica >> Els regnes cristians - Corona d'Aragó

Los reinos cristianos

Pere III el Gran
(1240-1285)

per José Hinojosa Montalvo

Universitat d'Alacant
Acadèmic d. de la Reial Acadèmia de la Història

Pedro III el Grande     Pere III, I de València i II de Catalunya. (València, 1240- 1285/1276-1285). Dit el Gran. Va nàixer a València l'estiu del 1240. Primer fill baró de Jaume I i la seua segona esposa, Violant d'Hongria. Era, per tant, el segon hereu, ja que la corona corresponia al primogènit Alfons. Les relacions dolentes entre Jaume I i Alfons, i l'ambició de Violant van afavorir Pere ja que Jaume I, l'any 1241, en el primer dels repartiments que van desmembrar la Corona d'Aragó li va reservar València, Mallorca i els senyorius al nord dels Pirineus.

     Després de la mort de la reina Violant, l'any 1251, la formació de l'infant Pere va restar en mans dels nobles, en particular dels catalans Jaspert i Guillem de Castellnou, Gilabert de Cruïlles i l'aragonés Ató de Foces que el van instruir en el maneig de les armes, fou expert en el maneig de la maça, de la caça i les lletres. Cal destacar la influència de la cultura trobadoresca, en particular la de Guillem de Cervera, cosa que va permetre al rei escriure poemes trobadorescs durant la seua vida. No hi ha cap retrat gràfic ni cap escrit que ens parle dels trets físics. L'any 1257, Jaume I el va nomenar procurador general del Principat de Catalunya, cosa que el va permetre adquirir un important pes polític, sobretot davant el germà Alfons, governador d'Aragó, que era incapaç de defendre de manera adequada la causa i els drets propis. Són anys en els quals Pere forma la personalitat, caracteritzada, com destaca Ferran Soldevila, per la rapidesa de les decisions i moviments, la resistència a la intempèrie i les inclemències de l'oratge, fets que el situaven al nivell dels almogàvers, persistent en les accions, sense donar treva a l'adversari, actuava amb judici, però sense renunciar a la valentia i la gosadia, encara que es tractara de situacions perilloses. Muntaner va dir d'ell que no era àngel ni dimoni, sinó un home.

     Després de la mort, sense descendència, d'Alfons, Pere es va convertir en l'hereu principal i l'any 1262 es considerava el futur rei d'Aragó i València, comte de Barcelona. Per al germà menor, Jaume, serien Mallorca, el Rosselló, la Cerdanya i altres senyorius al nord dels Pirineus. A Montpeller, l'any 1262, quan tenia vint-i-dos anys, va tenir lloc, després de dos anys de contactes, la boda amb la princesa siciliana Constança Hohenstaufen (o de Staufen), filla del rei Manfred i néta de l'emperador alemany Frederic II, això va resultar font de complicacions internacionals, però va obrir el Mediterrani central a l'expansió de la Corona d'Aragó. L'infant Pere va començar a desenvolupar la seua política, encara a risc d'enfrontar-se al pare. Disposava d'una modesta casa i cort, d'escassos recursos, de la qual vivia el jove matrimoni. Amb Constança va tenir quatre fills i dues filles. Alfons, el successor; Jaume, que fou rei de Sicília i després d'Aragó (Jaume II); Frederic també rei de Sicília; i Pere, casat amb Guillema de Montcada, filla de Gastó, vescomte de Bearn, que va morir sense fills l'any 1296. Les filles van ser Elisabet (santa Elisabet de Portugal), reina de Portugal en casar-se amb Dionís i Violant, esposa de Robert, rei de Nàpols. Pere III, gran amant fora del matrimoni, va tenir altres fills naturals. D'una jove anomenada Maria van nàixer tres fills: Jaume Peris, senyor de Sogorb; Joan i Beatriu, casada amb Ramon de Cardona. Cap al 1275-1280 va tenir amors amb Agnès Sabata, l'amant oficial, a la qual va donar les viles de Llíria i Alzira, al regne de València, i de la qual va tenir quatre fills: Ferran, senyor d'Albarrasí; Pere, casat a Portugal; Sanç, que va ser castellà d'Amposta, i Teresa, casada primer amb l'aragonès Garcia Romeo, després amb Artal d'Aragó i finalment amb Pero López d'Oteiza. És possible que Blanca, la dona del vescomte de Cardona Hug Ramon Folc el Vell, fóra filla de Pere III. A aquesta llista caldria afegir, segons Desclot, els amors que va tenir amb Elisenda de Montesquiu, del Rosselló, i durant la seua estada a Sicília, amb l'esposa del destacat personatge Alaimo da Lentini, assassinat després per ordre de Jaume II. Una altra dona, una siciliana anomenada Lisa, sembla que va tenir amors amb el rei, recollits per Boccaccio i altres autors, encara que no estan massa clars històricament.

     En morir Jaume I (1276) i, després, de l'ascens al tron, Pere III, amb més de 30 anys, ja tenia una àmplia experiència política i guerrera, coneixia bé els seus regnes i els veïns, s'havia entrevistat amb el seu cunyat, el rei de Castella, Alfons X, havia visitat Felip III, vidu de la seua germana Isabel, a París, havia estès la seua gestió diplomàtica fins al Migdia francès, Castella i el Mediterrani, lloc en el qual tindria els millors fruits.

     Pere III, després d'haver signat una treva de tres mesos amb els mudèjars revoltats al regne de València, als quals combatia, es va coronar a Saragossa al novembre de 1276 i va deixar d'usar el títol d'infant, encara que no va jurar els furs i privilegis tradicionals de la noblesa. Va retornar al regne de València, va sotmetre diversos castells i va haver de rendir a la força el de Montesa. La revolta va finalitzar al setembre--octubre del 1277, abans que els granadins i els nord-africans pogueren socórrer els mudèjars. En el futur no van haver-hi més revoltes.

     Els problemes per a Pere el Gran eren a l'interior dels seus estats i se'n derivaven dels continus enfrontaments amb la noblesa feudal, ja que des de jove va ser un zelós defensor de la dignitat reial davant l'oligarquia aristocràtica, desitjosa de sotmetre la monarquia. A vegades, fins i tot les seues accions xocaven amb les del pare i van pecar de certa crueltat. Els nobles catalans, que en molts casos eren bandolers, com ens conta el cronista Desclot, no volien l'infant Pere, ja que era l'encarregat de reprimir els desordres d'aquests nobles. D'aquesta manera va intervenir en la contesa que va tenir lloc al comtat d'Urgell. Va capturar el noble català Guillem d'Odena i el va fer ofegar en la mar. El riu Cinca va ser l'escenari de l'ofegament del bastard reial Ferran Sanxis de Castre, per ordre de l'infant Pere.

     La pacificació del regne de València va provocar el descontent dels catalans, els privilegis dels quals no havia jurat. A això es va afegir la qüestió de l'impost del bovatge, pagat tan sols a Catalunya, que el rei necessitava amb urgència per a sufocar la revolta. Dut per l'autoritarisme, va exigir el pagament d'aquest servei sense respectar el costum de sol·licitar-lo en Corts, com era preceptiu. Aquest era un problema constitucional, ja que el rei actuava com si el tribut fóra quelcom degut i no graciosament concedit, com assenyala Ferran Soldevila. Acceptar el pagament era reconèixer que el rei era per damunt de la llei i el bovatge d'impost extraordinari passava a ser un gravamen ordinari. Els catalans es van negar a pagar-lo i una part de la noblesa es va rebel·lar contra el rei (1277-1278), encapçalada pel comte Roger Bernat de Foix, al qual es va unir el comte d'Urgell, el de Pallars, el vescomte de Cardona i d'altres. Pere III va reunir els nobles fidels de València i Catalunya i va assetjar els rebels a Balaguer, que es va rendir l'11 de juliol de 1280. Els vençuts, presoners durant un any i castigats amb fortes multes, van col·laborar amb lleialtat en el futur en les empreses exteriors de la monarquia. Això no vol dir que va desaparèixer la força política de la noblesa, ja que aquesta se'n aprofitaria de les dificultats de la Corona per a obtenir, per mitjans legals, a través de les Corts, parcel·les de poder. El que és ben cert és que la pacificació interior va permetre a Pere el Gran dedicar els seus esforços cap a l'exterior i preparar conscienciosament l'empresa de Sicília

     Encara no s'havia resolt la situació jurídica del rei de Mallorca pel que feia al rei d'Aragó, al qual es resistia a prestar homenatge. Pere III va anar a Perpinyà, va parlar amb el seu germà Jaume II de Mallorca, cunyat del comte de Foix i el monarca mallorquí va acceptar reconèixer que tenia els seus estats al feu del rei d'Aragó. Va prometre lliurar-li, quan així li ho requeriren, les ciutat de Mallorca, Puigcerdà i Perpinyà, com també ajudar-lo contra qualsevol enemic i que al comtat del Rosselló es guardarien els usatges i les lleis de Catalunya i que no circularia cap altra moneda que la catalana. Pere III va reconèixer, per la seua part la donació feta pel pare d'ambdós, Jaume I, al seu germà (20 de gener de 1279). Aquest tractat de Perpinyà, fruit del desequilibri de poder entre la Corona d'Aragó i el regne de Mallorca, va condicionar les futures relacions entre els dos germans, mantenint el control polític i econòmic sobre el regne de Mallorca i restablint la unitat jurisdiccional de la Corona d'Aragó esquinçada pel testament de Jaume I.

     Pel que fa a la seua política peninsular, al poc temps de començar el seu regnat, la seua germana Violant, regna de Castella, amb la seua nora Blanca, vídua de Ferran de la Cerda i els néts Alfons i Ferran, van refugiar-se a Aragó, després del nomenament de l'infant Sanç com a successor al tron. Van ser ben rebuts per Pere III i els infant van ser retinguts al castell de Xàtiva com a penyora per a futures negociacions. Al setembre de 1279, entre Requena i Bunyol, Pere III es va entrevistar amb l'infant Sanç. Es va acordar que Violant tornara al costat del seu marit, Alfons X, però Pere III retenia els infants. El 27 de març del 1281 en les vistes que van tenir lloc entre Àgreda i Taraçona al Campillo, amb l'assistència d'Alfons X i de l'infant Sanç. Pere III va reconèixer Sanç com a hereu de Castella i es va acordar la conquesta i el repartiment del regne de Navarra, que no va tenir lloc, mentre que l'infant Sanç atacaria Juan Núñez de Lara el Major, senyor d'Albarrasí, pel seu matrimoni amb la senyora Teresa Álvarez de Azagra, li furtarien la ciutat i li la lliuraria al rei d'Aragó.

     L'entrevista feta al gener de 1281 a Tolosa de Llenguadoc amb el rei de França, Felip III, Carles de Salern, fill de Carles d'Anjou, i Jaume II de Mallorca no va tenir els resultats previstos, ja que va produir un acostament entre francesos i mallorquins.

     Dins aquest apartat d'aliances internacionals en vistes a l'ofensiva mediterrània, cal referir-se al matrimoni de la infanta Isabel d'Aragó, santa Isabel de Portugal, amb el rei Dionís (1281). Amb Anglaterra, el 15 d'agost de 1282 es va pactar la promesa de matrimoni del primogènit Alfons d'Aragó, futur rei, amb la princesa Elionor, filla del monarca anglès.

     Pel que fa a la política exterior, cal assenyalar que quan va començar el seu regnat, l'any 1276, Aragó tenia tancades les possibilitats d'expansió peninsular per l'Islam i pel Migdia de França, fruit de la política internacional de Jaume I, que havia generat un aïllament. Pere III havia de lluitar contra aquest aïllament d'acord amb els seus plantejaments polítics. El nou rei era conscient de les necessitats d'expansió, tant de la casa d'Aragó com de la incipient burgesia mercantil i marinera dels seus estats. Des d'aquest moment, l'eix de la política exterior durant el seu regnat va ser la qüestió siciliana, a partir de 1282, fruit del matrimoni l'any 1262 de l'hereu de la corona, el futur Pere III, amb Constança Hohenstaufen, filla de Manfred, rei de Sicília. Una vegada mort aquest i decapitat l'hereu Conrad per part de Carles d'Anjou, comte de Provença, l'any 1268 l'illa va passar a poder francès en ser-li concedida pel papa en qualitat de feu pontifici. D'aquesta manera Pere III va heretar els drets de la família Hohenstaufen.

     Davant l'enfrontament que s'acostava amb els Anjou, Pere III va desplegar la seua habilitat diplomàtica en fer valer els seus drets, exigint vassallatge al rei de Mallorca, retenint en el seu poder els infants de la Cerda, nebots del rei de França i legítims hereus del tron castellà i negociant les ja esmentades aliances matrimonials amb Portugal i Anglaterra. També va ser clau en el desenvolupament de les futures operacions la política desplegada per Pere el Gran en la vorera meridional de la Mediterrània, en la qual va combinar la diplomàcia i la guerra. Aquest és el sentit que tenien les ambaixades enviades a Granada, Fes i Tilimsen l'any 1276, amb la intenció d'establir bones relacions amb les potències musulmanes nord-africanes i evitar, d'aquesta manera, que ajudaren als mudèjars valencians. Però l'atac a Andalusia, per part del sultà merinita Abu Yusuf l'any 1277, va trencar la pau, i la flota de Pere III va atacar Algesires. L'any 1278, el rei d'Aragó, com que no tenia interessos a la zona, va evitar un compromís dins l'aliança de Castella, Granada i Tilimsen contra els merinites, treballant per la pau, cosa que va beneficiar les activitats mercantils dels seus súbdits, intensificant-se d'aquesta manera el comerç amb el Magrib central, on es buscava or, aconseguit en bona part mitjançant el sistema de pàries, a través del pagament a la milícia cristiana al servei del sultà.

     A Ifriqiya, governada pels sultans hàfsides, la situació era diferent, ja que la proximitat a Sicília va fer que Pere III prestara la màxima atenció a aquesta plaça i l'any 1279 va enviar com ambaixador a Tunis el mariner sicilià Corrado Lancia, almirall d'Aragó, per a exigir tribut al sultà, amb el desig ocult de preparar la possible annexió d'Ifriqiya a la Corona d'Aragó, buscant una excusa per a intervenir militarment a Tunis i convertir-la en base d'atac a les posicions angevines a Sicília i Nàpols. La gestió diplomàtica va fracassar i Corrado Lancia va recórrer amb les naus del rei d'Aragó les costes de Tunis i Tilimsen. Va obtenir victòries importants i va guanyar prestigi per al seu monarca en la zona i a Sicília on el descontent contra els angevins anava augmentant. Pere III va anunciar que preparava una expedició contra Tunis i al desembre de 1281 va sol·licitar del papa Martí IV una butlla de croada que li va ser negada.

     Quan la flota era a punt de salpar va arribar la notícia que el 31 de març havien esclatat a Palerm uns aldarulls, que es van estendre a la resta de l'illa i que van durar prop d'un mes. Aquest episodi es conegut per la historiografia com les vespres sicilianes. La revolta dels sicilians va provocar una gran mortaldat dels angevins que van ser desallotjats de l'illa, encara que Carles d'Anjou va tractar en va d'assetjar Messina per mar.

     Quan Pere III es va fer a la mar al juny es va dirigir cap a Tunis, on les tropes catalanes van fer algunes ràtzies per l'interior. És evident que va ser la revolució interna de l'illa el que va obrir les portes al monarca aragonès. En cas contrari, és possible que l'expedició no haguera passat de Tunis. El papa es va negar, per segona vegada, a oferir el subsidis sol·licitats pel rei d'Aragó, que l'agost de 1282 va acceptar la corona de Sicília que li oferien els sicilians. El 30 d'agost va desembarcar a Trapani i es va dirigir cap a Palerm, on es va coronar, i després a Messina, alçant el setge de Carles d'Anjou al qual va vèncer en la batalla de Nicòtera. Pere III va establir posicions a Reggio i Seminara, a l'altre costat de l'estret, mentre que Roger de Lloria era nomenat almirall de la flota, aconseguint un gran èxit amb l'ocupació de les illes de Malta i Gozzo, com també la de Gerba, davant la costa tunisenca.

     La conquesta de Sicília es va fer per interessos dinàstics més que per la voluntat dels súbdits del rei d'Aragó i va tenir més suport català que aragonès ja que els catalans eren els més beneficiats en aquesta en funció de les seues activitats comercials. Això va provocar un important canvi en les forces polítiques de la Mediterrània, en passar a jugar la Corona d'Aragó un paper clau, cosa que va complicar molt la seua política exterior, ja que va haver d'enfrontar-se als Anjou, França i el papat, i als seus propis estats, en particular Aragó, que veia com l'empresa siciliana era quelcom aliè als seus interessos i no veia quins avantatges podia aconseguir.

     Les vespres sicilianes són el moment culminant de la política mediterrània de la Corona d'Aragó, a la vegada que posaven fi a la idea d'una restauració de l'Imperi llatí d'Orient per mà de Carles d'Anjou. Sicília, en mans del rei d'Aragó, era una base formidable contra els seus enemics i, sobretot, junt amb Tunis, permetia el control de les principals rutes de la Mediterrània, era la clau de la ruta d'Orient, molt potenciada després del moviment croat. El comerç català va rebre un gran impuls, gràcies als privilegis obtinguts d'immediat, a la creació d'una xarxa de consolats i a l'exportació de cereals, quasi en règim de monopoli.

     Aragó es trobava sense companyia en el pla internacional, sense la possible aliança de Castella, els gibelins italians, l'Imperi d'Orient, Anglaterra o l'emperador d'Alemanya, tots interessats a mantenir la pau amb França o el papat. El 9 de novembre de 1282 el papa excomunicava Pere III i al gener de 1283 el desposseïa formalment del seu regne, que seria lliurat, com a vassall de la Santa Seu, a qui aquesta considerara escaient. La lluita contra el rei d'Aragó adquiria el caràcter de croada. Carles d'Anjou va proposar resoldre la qüestió per mitjà d'un dol judicial i el va desafiar. Pere III va acceptar: cent cavallers de cada part es trobarien l'1 de juny a un camp clos a Bordeus, territori neutral sota la jurisdicció d'Eduard I d'Anglaterra. Carles d'Anjou va abandonar el sud d'Itàlia i va deixar Nàpols al seu fill Carles de Salern. El 22 d'abril Constança de Suàbia, reina d'Aragó, va arribar a Messina per a assumir el govern de l'illa. El parlament va acordar que Sicília no s'incorporara a la Corona d'Aragó i el segon fill, l'infant Jaume, va ser jurat successor i hereu del regne i de Sicília. El rei va abandonar l'illa, el govern de la qual va encarregar a la reina, ajudada per un consell, encara que aviat el partit angeví va començar a conspirar i a provocar revoltes, que van ser sufocades. El desafiament entre Carles d'Anjou i Pere III, que ha estat durament criticat pels autors catalans, mai no va tenir lloc, ja que els dos contendents es van presentar per separat i van fer constar per escrit que la victòria era per a cadascú.

     El pas següent va ser la guerra entre Aragó i França, basada en l'excomunicació papal de Pere III i la donació de la Corona d'Aragó a Carles de Valois, fill de Felip III de França, que va ser investit el 27 de febrer de 1284. Per a estimular la intervenció del monarca francès, el papa Martí IV va donar a la guerra caràcter de croada. La situació es va tornar molt greu per al rei d'Aragó ja que, davant les seues necessitats financeres per a fer front a la guerra, el bovatge a Catalunya i la quèstia a Aragó, els seus súbdits van fer valer les seues exigències en una guerra a la qual no veien beneficis tangibles. Els grups dirigents aragonesos no s'oposaven a la guerra, però es van desentendre d'aquesta, ja que havia començat sense comptar amb ells, no veien que pogueren incrementar el patrimoni personal i la consideraven una qüestió dinàstica i no nacional. És possible que el rei ni tan sols els consultara, cosa que va produir una situació de descontent semblant a l'actuació de Jaume I en el regne de Múrcia, vint anys abans. L'excomunicació del monarca i la separació legal del tron i de toda la seua casa com també l'enfrontament armat amb el rei de França van provocar l'explosió de rebel·lia nacional a Aragó, va generar un clima de desobediència civil i de violència desconegut fins aleshores. Els privilegiats buscaven compartir la responsabilitat política del regne i tractaven d'arravatar part del poder polític del monarca i participar en les decisions exteriors. L'exaltació de Catalunya, a la vegada, va propiciar el recel dels aragonesos, que van buscar defensar els privilegis i peculiaritats, generant la primera revolta nacionalista a Aragó: la Unió, encara que, com assenyala E. Sarasa, la sedició ocultava l'escassa relació de l'aristocràcia amb la resta del conjunt social emergent i la poca capacitat d'adaptació de la cavalleria militar a una època en la qual la guerra contra el moro havia passat a un segon terme davant la política internacional amb altres estats de la cristiandat.

     Les crides a l'exercit feudal per a rebutjar l'atac francès van ser desobeïdes i en l'assemblea de Taraçona de 1283 els nobles i les milícies ciutadanes confabulades van presentar al rei les seues reinvindicacions, en forma de greuges i reclamacions, que si no eren ateses suposarien l'abandonament de la campanya. Les peticions eren: manteniment dels privilegis, impossibilitat d'exigir nous impostos i un canvi en les formes de govern del rei que no es feia aconsellar per ells, com els reis proppassats. Els juramentats es comprometien a ajudar-se mútuament si el rei procedia contra ells. És el que hom anomena Unió al fur d'Aragó.

     Pere se n'adona aviat que ha d'enfrontar-se amb un ampli moviment, dirigit per la noblesa feudal, però que englobava moltes viles i ciutats i que ha estat interpretat com una explosió d'aragonesisme davant el caràcter catalanista del rei. A les corts d'Aragó, reunides a Saragossa l'any 1283, Pere III va haver de concedir el anomenat privilegi general, amb trenta-un punts, els quals resumeix González Antón en sis apartats: problemes de la noblesa i les relacions entre estaments, buscant-hi els nobles mantenir els seus honors, regulació del servei militar; administració central i local en què es concreten les diferents competències; sistema econòmic, en contra de l'intervencionisme de la corona i l'establiment de monopolis; atacs als sistema fiscal, amb la reclamació de l'excepció del pagament d'impostos i la impossibilitat de crear-ne d'altres nous; responsabilitat del Justícia d'Aragó dels plets que arribaren a la cort; el privilegi impulsava tres institucions fonamentals: el Justícia d'Aragó, el Consell del regne, integrat per representants de tots els estaments i les Corts. També es va incloure la petició de l'extensió del fur d'Aragó en regne de València oblidant que Jaume I ja havia donat els seus furs propis a aquest regne. El Privilegi General d'Aragó presenta poques novetats i, bàsicament, era una confirmació del dret antic, però té el gran interès de ser el primer assaig per a fixar legalment la relació del rei i el país i instaurar una sèrie d'institucions polítiques que marcarien el futur polític d'Aragó, com era, per exemple, l'obligació del monarca de reunir-se periòdicament amb els aragonesos a les corts.

     Malgrat aquestes concessions, els barons no estaven disposats a defensar el rei i van reforçar la Unió, reconeguda oficialment a Tudela (28 de setembre de 1284). Pere III es va oposar amb l'ajut dels valencians i a les corts que van tenir lloc a València l'any 1283, no fent cas del que havia concedit a Saragossa, confirma i atorga als valencians uns furs adaptats a la realitat econòmica i social del país, amb un fort contingut romanista, que potenciaven la personalitat jurídica de València davant els altres regnes, encara que la vigència dels furs aragonesos en part del territori va mantenir durant llarg temps la pugna foral en aquestes terres. Va crear també el Consolat de Mar de València l'any 1283 autoritzant els prohomes de la mar a triar dos cònsols per a jutjar els plets. Al desembre de 1283 va convocar les corts catalanes a Barcelona per a aconseguir ajuda militar, que va ser-li concedida, encara que el rei va haver de concedir la constitució, una vegada a l'any, per la qual entre altres concessions, les corts es reunirien a Catalunya anualment, va confirmar els usatges catalans i va abolir el bovatge.

     Mentrestant, en aigües sicilianes, la situació era favorable per a les armes aragoneses, gràcies als triomfs navals de l'almirall Roger de Lloria. Al juny de 1284, Carles de Salern va ser fet presoner després d'una derrota naval dels angevins davant de Nàpols. Carles d'Anjou va morir el 7 de gener de 1285 veient com fracassava la seua obra, mentre Pere III s'enfortia amb les aliances de Castella i d'Eduard I d'Anglaterra.

     En la intervenció armada de Felip III de França va tenir molt de pes la situació del regne de Navarra, a mans del seu fill, ja que Pere III s'havia apoderat l'any 1284 de la regió de Tudela amb l'ajuda del rei de Mallorca, Jaume II, que va lliurar al francès les més importants fortaleses del Rosselló. Al març de 1285 va esclatar a Barcelona una greu insurrecció popular, que s'emmarcava en els moviments socials que aleshores s'estaven produint a altres ciutats de l'occident europeu, amb Berenguer Oller de protagonista d'aquesta. La historiografia tradicional, des de Zurita fins a Soldevila, basant-se en el cronista Desclot, atribueixen aquesta revolta a la preparació de la croada contra Felip III, considerant-lo com un moviment favorable als francesos i traïdor a Pere III. La historiografia actual considera que la insurrecció va ser per causa de problemes socials interns, d'enfrontament del poble menut contra el patriciat urbà. Oller va dominar la ciutat, va imposar la seua voluntat als oficials reials i municipals i va desposseir als rendistes de les seues rendes. L'objectiu polític era rompre el monopoli del govern municipal per part del patriciat, ciutadans i mercaders. Pere III que es trobava presidint les corts aragoneses a Osca va dirigir-se ràpidament a Barcelona, va detenir Berenguer Oller i el va ver penjar el 25 de març posant, d'aquesta manera, fi a la revolta.

     La croada contra el rei d'Aragó estava a punt de llançar-se contra Catalunya i per a fer-li front Pere III va situar les seues forces al coll de Panissars i va esperar a Figueres al francès (abril de 1285). La flota aragonesa que operava a Sicília va tornar a Catalunya per a oposar-se a la de Felip III, qui, ultrapassant el flanc aragonès va passar a assetjar Girona el 25 de juny. La ciutat va resistir el dur setge, permetent que arribara la flota de Roger de Lloria, que va derrotar a la francesa a les illes Formigues. Girona es va rendir però la mortaldat, atribuïda a les mosques eixides del sepulcre de sant Narcís profanat pels francesos i les dificultats d'aprovisionament van obligar a retirar-se a Felip III, morint a Perpinyà, per causa de les penalitats. A l'octubre de 1285 Catalunya era lliure. El pas següent de Pere el Cerimoniós era confirmar el regne de Mallorca, feu d'un vassall traïdor, Jaume II, tasca que va encarregar el seu fill, l'infant Alfons, però la mort, l'11 de novembre d'aquest any a Vilafranca del Penedès va impedir-li veure consumat el seu triomf. El rei va manifestar el seu desig de morir. El rei va manifestar el desig de morir dins el si de l'església i amb la intenció d'obtenir el perdó, va ordenar que es retornara al papa el regne de Sicília, odre que no va arribar a complir-se i que no tenia altre objectiu que no morir excomunicat. Aquest any havien mort tots els protagonistes d'aquesta primera etapa de l'empresa siciliana: el papa Martí IV, Carles d'Anjou, Felip III i Pere III. Era el començament de l'expansió mediterrània de la Corona d'Aragó i la fi dels somnis imperialistes dels Anjou i els teocràtics del papat, ratificats a Anagni.

     Pere III fou soterrat al monestir cistercenc de Santes Creus, pel qual havia mostrat predilecció durant vida, manifestant-ne el desig de ser soterrat allí. En un principi fou dipositat en una tomba provisional fins que es va dur a terme el projecte definitiu, una urna de pòrfir, que se suposa portada des de Sicília per Jaume II, en la qual encara hi reposen les seues restes.

     Pel que fa a l'administració cal assenyalar l'important paper que la minoria jueva va tenir durant bona part del regnat de Pere el Gran, continuant la trajectòria del pare, Jaume I, amb el qual s'havia iniciat l'auge dels funcionaris jueus. Malgrat les prohibicions eclesiàstiques dictades en el IV Concili del Laterà l'any 1215 que prohibia que els jueus exerciren càrrecs públics i de govern, Jaume I i Pere III no van dubtar a utilitzar personatges d'aquesta religió per a exercir funcions polítiques i administratives. Si en temps de Jaume I van destacar els membres de la família saragossana dels Cavalleria, entre 1276 i 1283 aquests funcionaris van aconseguir el màxim apogeu. Cal destacar personatges com Jucef Ravaya (m. 1282) que va ser tresorer de la corona; el seu germà Mossé Ravaya, batlle general de Catalunya; Muça de Portella, administrador de diverses merindades (territori posat sota la jurisdicció d'un merino. Castella era dividida en 17 merindades i Navarra en 5 (6 des del regnat de Carles III de Castella). Les merindades d'Aragó foren divisions de caràcter merament fiscal). (N. del T.) aragoneses, recaptador d'impostos, etc. i Aarón Abinafia, batlle general de Terol i del sud-est d'Aragó, inspector de comptes, etc. als quals cal afegir nombrosos batlles locals a Catalunya o a València on també van tenir tasques de repoblacions d'algunes localitats i comarques. També van ser recaptadors i arrendadors d'impostos, metges reials, ambaixadors i traductors, ja que coneixien la llengua àrab. Tota aquesta "edat d'or" jueva va finalitzar quan Pere III els anys 1283 i 1284 va estar obligat a aprovar el privilegi general d'Aragó i el Recognoverunt proceres de Barcelona, en els qual hi havia disposicions legislatives que prohibien els jueus exercir càrrecs de govern, en particular batlles, cosa que va representar la separació de les seues funcions de govern en els estats de la Corona d'Aragó.

     En el camp de la cultura literària cal assenyalar que Pere el Gran va tenir fama de ser un excel·lent trobador. La seua extraordinària personalitat ha fet que passara a la història amb el qualificatiu de Gran i d'aquesta personalitat se'n van fer ressò els mateixos cronistes de l'època, els quals duts per l'admiració que sentien envers el personatge, no van dubtar a qualificar-lo com lo segon Alexandre per cavaleria e per conquista, com va fer Bernat Desclot en la seua Crònica. Per a Ramon Muntaner era, ni més ni menys, el home que havia nascut amb més gràcies després de Jesucrist. L'orgull cap al casal d'Aragó es traslluïa en aquestes alabances. Les gestes del monarca van generar un cicle poètic que va continuar fins al romanticisme, amb multitud de poemes, d'alabança o denigradors, per part dels trobadors, mentre que Dant va dir d'ell: D'ogni valor porto cinta la corda. Va aparèixer en la famosa novel·la de cavalleries Curial e Güelfa i, fins i tot, Shakespeare se'n va fer ressò de les seues gestes.


Bibliografía
  • Desclot, B. Crònica, dins Les quatre grans cròniques, pròleg i notes de Ferran Soldevila, Barcelona, Selecta, 1983
  • González Antón, L. Las Uniones Aragonesas y las Cortes del reino. 1281-1301, Saragossa, 1975
  • Lacarra, J. M. "La Corona de Aragón. 1213-1336", dins Historia de España fundada per R. Menéndez Pidal, t. xiii, II, Madrid, 1990, pàg. 93-316
  • Reglá, J. Francia, la Corona de Aragón y la frontera pirenaica, Madrid, 1951
  • Sarasa Sánchez, E. Las Cortes de Aragón en la Edad Media, Saragossa, 1979
  • Soldevila, F. Pere el Gran, Barcelona, 1950-1962
  • Soldevila, F. Pere el Gran i Alfons el Liberal, Barcelona, 1962
  • Soldevila, F. Historia de Catalunya, 1a edició, 1934-35, 2a edició, 1962-63
  • Soldevila, F. El desafiament de Pere el Gran amb Carles d'Anjou, Barcelona, 1960
  • Tasis, R. La vida del rei Pere III, Barcelona, 1954
  • Diversos autors. Aragón. Reino y Corona, Saragossa, 2000

Altres obres d'interès
  • Amari, M. La guerra del Vespro siciliano, Milà, 1886
  • Balaguer, V. Historia de Cataluña, 1885
  • Bofarull, A. Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña, Barcelona, 1876-1878
  • Bofarull, P. Los condes de Barcelona vindicados, Barcelona, 1836, 2 vols
  • Capmany, A. Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, Madrid, 1779-92, I-IV
  • Carbonell, P. M. Cròniques d'Espanya, Barcelona, 1547
  • Primer Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, Barcelona, 1909
  • Crónica de San Juan de la Peña, Saragossa, 1876
  • Conde, P. Constitucions de Catalunya, Barcelona, 1704 i 1909
  • Dameto, J. Historia general del reino de Mallorca, Palma de Mallorca, 1840
  • Finke, H. Acta Aragonensia, Berlín i Leipzig, 1908-1922, I-III
  • La Mantia, G. Codice diplomatico dei re Aragonese di Sicilia, Palermo, 1917
  • Torre, A. Orígenes de la Diputació General de Catalunya, Barcelona, 1923




Mapa del sitio / Web map Página mantenida por el Taller Digital Accesibilidad Marco legal Página principal Enviar correo