HISTORIA

Els orígens de la ciutat

L'any 218 aC, Anníbal, el cabdill púnic, conqueria Sagunt, ciutat aliada de Roma, i trencava així les clàusules del Tractat de l'Ebre firmat vuit anys abans entre Cartago i Roma. Declarada per segona vegada la guerra entre les dues urbs, Anníbal es va dirigir amb el seu exèrcit cap a Itàlia en una expedició sorpresa. Tot allò que no es va considerar imprescindible per a la llarga marxa es va deixar en un campament instal·lat a prop d'una ciutat ibèrica del nord-est hispànic que Polibi denomina en grec Kissa i Livi, en llatí, Cissis.

Sorpresa per la maniobra, Roma va enviar a Hispània un exèrcit sota el comandament de Gn. Escipió per tallar a Anníbal les seves bases de subministrament.

L'exèrcit romà va desembarcar a la ciutat aliada d'Emporion (Empúries) i es va dirigir tot seguit contra la base cartaginesa, va conquerir-ne el campament i el seu ric botí, i també Cissis, la ciutat ibèrica veïna que, tanmateix, només va donar, ens diu Tit Livi, un botí molt pobre: "parament bàrbar i roba d'esclaus". Seguidament, l'exèrcit romà va establir un campament d'hivern que els dos autors denominen ja Tarraco.

La investigació arqueològica ha permès provar que la base militar romana i la ciutat ibèrica estaven situades al mateix indret. Es tractava d'un turó costaner al costat de la desembocadura del riu Francolí, l'antic Tulcis, envoltat de bones terres agrícoles (l'actual Camp de Tarragona) i turons rics en recursos forestals. La desembocadura del riu formava una petita cala portuària que va afavorir el desenvolupament d'un oppidum, un petit poblat fortificat ibèric com tants altres dispersos per les costes de Catalunya i el llevant hispànic. Com que l'oppidum es situava a la part baixa del turó, a la vora del desnivell que presidia l'esplanada portuària, Gn. Escipió va preferir assegurar la defensa del seu campament situant-lo al cim del turó, dominant l'assentament indígena i separat d'ell.

La Guerra Púnica en terra hispana duraria dotze llargs anys, durant els quals la ciutat i el castrum veí van experimentar una activitat incessant. Per a Roma, Tàrraco va ser el seu quarter general a la península Ibèrica: lloc d'hivernada de l'exèrcit, port d'arribada de reforços i subministraments des d'Itàlia, residència dels ostatges que asseguraven la fidelitat dels aliats ibers, tresor del botí de guerra aconseguit, seca monetal, presidi de presoners, graner i magatzem d'intendència.

Fou a més la seu de les grans assemblees entre els generals romans i els diferents pobles ibèrics que progressivament van anar prenent el partit de Roma durant el conflicte, entregant ostatges i guerrejant juntament amb les legions com a tropes auxiliars.

Durant la guerra es van encunyar a Tàrraco dracmes i denaris de plata i també unitats de bronze per pagar les tropes i atendre les despeses de l'exèrcit. Aquestes monedes tenen com a anvers un cap viril i com a revers un o dos genets acompanyats de la llegenda ibèrica Kese, el nom de la ciutat ibèrica conquistada. Kese i Tarraco devien ser doncs les denominacions ibèrica i llatina d'una mateixa ciutat. El principal interès estratègic d'aquesta ciutat era el seu port, ben situat per a les comunicacions marítimes amb la Itàlia central i que, per la seva relativa proximitat a la vall de l'Ebre, permetia bons contactes terrestres amb les terres de l'interior hispànic.

Al port de Tàrraco va desembarcar el 217 aC un segon exèrcit romà de reforç sota el comandament de Publi C. Escipió, germà de l'anterior. La guerra va continuar amb sorts diverses fins que l'any 211 els dos generals van morir en combat i Roma va haver d'enviar reforços apressadament.

Un nou exèrcit va desembarcar a Tàrraco i l'any següent hi va arribar un nou general amb més tropes. L'elegit fou Publi Corneli Escipió el Jove, fill i nebot dels anteriors, al qual les seves gestes posteriors van donar el sobrenom de l'Africà. A Tàrraco, P. Corneli Escipió reuniria en assemblea els aliats ibers i l'any 209 aconseguiria conquerir Cartago Nova, la capital púnica. Tres anys més tard, el 206, després de la rendició de Gadir i la fugida de les últimes tropes púniques d'Hispània, el port de Tàrraco es degué guarnir per acomiadar Escipió, que va tornar a Roma com a vencedor al capdavant d'una magnífica esquadra amb el botí de guerra aconseguit.

Inici

Kese / Tarraco. La ciutat republicana

Acabada la guerra, Roma va haver d'organitzar l'administració de tots els nous territoris conquerits. Amb aquesta finalitat, l'any197 aC va decidir la creació de dues noves províncies denominades Hispania "ulterior" i Hispania "citerior" (Hispània "llunyana" i Hispània "propera"), posades sota el comandament de governadors amb mandat anual, sotmeses al pagament d'impostos i dotades de tropes de guarnició. Durant dos segles la història de les províncies hispanes sembla limitar-se a una contínua successió de guerres frontereres amb les quals Roma va anar ampliant progressivament els seus dominis territorials en direcció al centre i el nord hispans. Un procés que no culminaria fins a les Guerres Càntabres de finals del segle I aC.

Durant aquest temps Tàrraco va passar a actuar com a centre administratiu i quarter d'hivern per a les estades dels nous governadors. El 195 aC hi va passar el cònsol Cató, entestat a dominar la primera gran rebel·lió dels pobles ibèrics contra el nou domini de Roma, encara que el teatre d'operacions va afectar tanmateix les zones muntanyoses del nord de Catalunya. El 180, traslladades ja les operacions militars a la Celtibèria, sabem que la ciutat era el punt de trobada entre el governador sortint i l'entrant, la qual cosa permetia el descans hivernal i l'organització dels nous reforços arribats de Roma. La ciutat continuava doncs actuant com a base militar, port avantatjós i cap de pont en direcció a la vall mitjana de l'Ebre.

Sabem molt poc sobre la topografia de la ciutat en aquests moments i tan sols coneixem amb cert detall l'evolució de les muralles que envoltaven la part alta del turó tarragoní. No obstant això, una dada històrica que ens subministra Ciceró provaria encara un caràcter mixt del nucli. L'any 108 aC l'excònsol M. Porci Cató, condemnat i exiliat de Roma, va escollir la ciutat per retirar-s'hi. Com que l'exili exigia la sortida del territori romà, només un caràcter federat o lliure de la ciutat ho hauria permès. Sabem que la ciutat continuava encunyant unitats de plata i asos de bronze conservant el topònim ibèric Kese, sense utilitzar llegenda llatina fins a la fundació d'una colònia en època augustal.

La topografia de la ciutat republicana va poder ser de dos nuclis independents: l'antic oppidum ibèric, situat a la vora del port i envoltat pel seu propi circuit emmurallat-convertit ara en la "civites foederata Cese/ Tarraco-, i la gran fortalesa romana alçada durant la Guerra Púnica de forma independent i vigilant al capdamunt del turó tarragoní. Una fortalesa ampliada al segle II aC i convertida en un gran castrum permanent, aparentment amb un espai interior poc urbanitzat i mancat, pel que sabem, d'arquitectura monumental.

Al segle I aC la ciutat assistiria als nous conflictes civils que van entelar el final de la República romana. L'any 73 aC va tenir lloc als voltants de la ciutat una de les últimes batalles entre l'exèrcit senatorial i les tropes romanes i hispanes del rebel Sertori. L'any 49 aC la ciutat va socórrer Juli Cèsar, enfrontat a Ilerda contra els legats pompeians Afrani i Petreius. Després de la seva victòria, Juli Cèsar convocaria a Tàrraco una assemblea de tota la província per donar per tancades les hostilitats i fixar premis i càstigs. En aquell temps la romanització s'havia fet efectiva en l'ocupació del territori circumdant, en la implantació de nous cultius intensius com la vinya i en l'existència a la ciutat d'un important nombre de comerciants marítims romans i itàlics, banquers i tractants d'esclaus organitzats en societats mercantils, testimoniats per l'epigrafia i per tombes de caràcter monumental.

Inici

Vencedor de Marc Antoni i Cleopatra en la batalla naval d'Àccium (31 aC), Octavi, fill adoptiu de l'assassinat Cèsar, va començar una planificada transformació de l'Estat romà que permetés posar fi a un segle de guerres civils. Per a això va decidir implantar un poder central de tall dinàstic.

L'any 27 aC Octavi rebia del Senat el títol d'August i assumia el comandament directe de totes les províncies encara no pacificades.

A finals del mateix any, August es va dirigir personalment en campanya contra els pobles càntabres i asturs, però seriosos problemes de salut i la duresa del clima el van fer retirar a Tàrraco.

Durant dos anys i en una lenta convalescència, l'emperador va residir a la ciutat, on va iniciar els seus vuitè i novè consolats. La vida urbana s'enriquiria, doncs, amb una continuada activitat d'ambaixades i recepcions oficials. En aquests anys, les antigues províncies Citerior i Ulterior van passar a ser-ne tres: la Hispània Citerior, des d'ara també denominada Tarraconense, que té Tàrraco per capital; la Hispània Ulterior o Bètica, amb capital a Corduba (Còrdova), i la Lusitània, una nova província la capital de la qual es va situar a la ciutat d'"Emerita" (Mèrida), fundada per August amb veterans de les Guerres Càntabres.

Coincidint amb aquestes reformes, Tàrraco es va convertir en una colònia romana, encara que desconeixem les dates exactes en què es va produir aquest fet. La primera confirmació precisa del nou estatut correspon a una nova emissió monetària de la ciutat de monedes de bronze amb la imatge llorejada d'August, els seus fills adoptius Gai i Luci i les sigles CUT o CUTTarr ("Colonia Urbs Triumphalis Tarraconensis"). Aquestes sèries monetàries, les primeres que la ciutat realitzava amb llegenda llatina, commemoraven els seus nous rang i títols com a colònia romana, títols que en epígrafs més tardans es van complementar amb el "cognomen" "Iulia" (CIUTTarr). Aquesta encunyació es va produir entre els anys 2 aC i 4 dC, és a dir, quasi 20 anys després de l'estada d'August a la ciutat.

Com a colònia romana, Tàrraco va haver de reorganitzar el cens de la seva població, ara composta per ciutadans romans, es va dotar de nous òrgans de govern i va haver d'invertir enormes sumes de diners per monumentalitzar l'arquitectura pública d'acord amb la dignitat del seu nou rang. Una llei, exposada públicament en taules de bronze, regia tota la vida comuna. La ciutat va passar a ser governada per l'"ordo decurionum", una assemblea de les majors fortunes de la ciutat, composta habitualment per 100 membres i responsable de tota la vida pública. D'aquesta assemblea sorgien cada any les magistratures urbanes: dos duumvirs, a la vegada alcaldes i jutges, i dos edils que actuaven com a regidors d'urbanisme, responsables dels mercats, els temples i les vies públiques. Cada any, el poble escollia en eleccions aquests quatre magistrats. Cada cinc anys, a més, una magistratura especial, el duumvir quinquennal, era l'encaregat de reorganitzar el cens de tota la població. Un "qüestor" era responsable de les finances urbanes i un ampli conjunt d'esclaus i funcionaris públics assistien els magistrats en les seves funcions.

Com a colònia, Tàrraco era el centre d'un determinat territori ocupat per aldees i caseries ("pagi", "vici") i explotacions agrícoles ("villae") que aprofitaven els recursos agrícoles, ramaders i forestals de l'entorn natural. El territori de Tàrraco limitava pel nord amb el de la veïna Barcino (Barcelona), pel sud amb el de Dertosa (Tortosa) i per l'est amb el d'Ilerda (Lleida). Una part d'aquest territori (fonts, rius, boscos i prats) es consideraven terres comunals amb llibertat d'accés i passatge, mentre que les terres agrícoles foren parcel·lades i entregades per ser explotades per colons que es convertien en petits propietaris rurals. Hi havia també enormes propietats agropecuàries (saltus), propietat dels ciutadans més rics, amos a vegades de mines o pesqueres.

Per a tot aquest territori, la ciutat era el centre de l'administració, del fisc i dels jutjats, la plaça de mercat i el lloc de celebració de les grans cerimònies religioses que al llarg de l'any reunien obligatòriament el conjunt de la població.

La colònia, per tant, va haver d'invertir grans sumes en la seva arquitectura pública per restaurar les muralles, monumentalitzar les portes d'accés, millorar el subministrament d'aigua potable mitjançant conduccions i aqüeductes i afavorir l'eliminació de residus amb una xarxa de clavegueres.

Es construiria un fòrum com a plaça pública principal, seu dels temples i dels principals edificis administratius i judicials, lloc d'assemblees, de mercat i de reunions de negoci. Progressivament, a més, es van construir els principals edificis públics: un teatre on celebrar jocs escènics, un circ per a les curses de carros i un amfiteatre per a caceres i lluites de gladiadors. Tota festa romana requeria obligatòriament algun d'aquests espectacles i els magistrats havien de dedicar anualment importants sumes perquè es duguessin a terme. Finalment, les termes públiques asseguraven un lloc de reunió i esbarjo on la població de tots dos sexes gaudia de la sauna i el bany com un acte social d'assistència imprescindible.

Però, a més, Tàrraco era la seu d'un "conventus iuridicus", un districte judicial al qual acudien a dirimir els seus plets els habitants d'un ampli sector de la província que comprenia tota la costa del nord-est i llevant hispànic, des dels Pirineus fins al riu Xúquer. A l'últim, Tàrraco era la capital d'una província romana i, com a tal, residència del governador, dels seus ajudants i seguici i de tot l'aparell de l'administració provincial organitzat a l'entorn del "tabularium", o arxiu provincial, i l'arca, o tresor fiscal. A l'arxiu provincial de Tàrraco, actualitzat cada cinc anys, hi havia una meticulosa relació de totes les ciutats de la província, dels seus territoris i habitants respectius i de les seves possessions i obligacions, a més d'un mapa detallat de tot el territori provincial.

També els principals camins foren restaurats i remodelats, cosa que va facilitar les comunicacions. L'antiga Via Heraclea, el mític camí d'Hèrcules des d'Itàlia a l'estret de Gibraltar, va passar a ser la Via Augusta. Les "mansiones" de Subsaltum, Palfuriana i Antistiana, veïnes a Tàrraco en aquesta ruta, testimonien pels seus noms la presència dels grans propietaris rurals abans esmentats. És possible que es construís en aquests moments un pont de pedra per travessar el llit del Francolí, però de la seva existència no n'han quedat arguments suficients. Sí que sabem en canvi que va ser aleshores quan el potentat Luci Licini Sura va fer alçar sobre la via l'arc de Berà, probablement al pas del camí per les seves propietats.

Inici

Els monuments del culte imperial

El nou tipus de govern personal i hereditari implantat per August requeria nous elements de cohesió i acceptació de la figura imperial. La fórmula utilitzada va consistir a recollir la tradició hel·lenística de considerar el sobirà un déu vivent. Roma s'havia aproximat a aquesta tradició en declarar oficialment déu Juli Cèsar, assassinat l'any 45, a qui va dedicar un temple al fòrum romà. Després de la seva victòria sobre Marc Antoni, Octavi va permetre que les ciutats orientals comencessin a declarar-lo déu vivent, a dedicar-li temples i a instaurar-li culte. Va procurar, tanmateix, que sempre estigués al costat seu la deessa Roma, amb la qual cosa el culte es convertia en una devoció al mateix Estat i al seu màxim governant. També a Occident i a la mateixa Itàlia moltes ciutats van seguir l'exemple oriental i tant August com el seu cercle familiar van començar a rebre culte com a déus.

Tàrraco va decidir erigir un altar dedicat a l'emperador, durant o poc després que se n' anés de la ciutat. Anys després, una delegació de la ciutat acudiria a Roma per comunicar a August un succés miraculós: una palmera, l'arbre mitològic d'Apol·lo, protector de la família Júlia, hauria nascut sobre aquest altar tarraconense, a la qual cosa l'emperador contestaria sorneguer: "Doncs sembla que no sacrificàveu gaire". L'anècdota, recollida per Quintilià, queda testimoniada per una emissió monetària de la ciutat amb representació de l'altar sobre el qual neix una palma.

L'any 14 dC August moria i era succeït per Tiberi. Seguint el model ja implantat amb Cèsar, el Senat va deïficar oficialment la seva figura, i va convertir així en estatal un culte que ja havien implantat nombroses ciutats. L'any següent una delegació tarraconense va acudir a Tiberi per sol·licitar el permís imperial per erigir a August un temple "que donés exemple a les altres províncies". El temple apareix representat en monedes de l'època al costat de la imatge entronitzada d'August i les llegendes "Deo Augusto" i "Aeternitatis Augusta", acompanyades de les sigles de la ciutat, CUTT. No sabem amb seguretat on es va situar aquest temple, però resulta lògic imaginar- lo pels voltants del fòrum de la colònia, a la part baixa de la ciutat.

A partir d'ara, la carrera dels magistrats urbans, edils i duumvirs culminaria amb un nou càrrec sacerdotal: el flaminat de Roma i August. Al mateix temps, els lliberts, que pel seu origen servil tenien vedat l'accés a les magistratures encara que haguessin acumulat grans fortunes, foren autoritzats a organitzar un col·legi sacerdotal propi, els sevirs augustals, també dedicat al culte imperial.

Inici

La Tàrraco altimperial i el complex arquitectònic de la província

La guerra civil de l'any 69, que va acabar amb el mandat de Neró i va posar fi a la dinastia julioclàudia, va donar pas a tres emperadors successius enderrocats per les armes, fins que finalment Vespasià, un militar professional d'origen itàlic, al comandament de les legions orientals, va entrar victoriós a Roma i va assegurar de nou, amb el seu mandat, l'estabilitat de l'Imperi. Les seves primeres mesures es van encaminar a assegurar l'ordre social i econòmic de l'Imperi, arruïnat per la guerra civil, reorganitzant les classes socials i l'administració provincial.

Entre les mesures, Plini (NH, III, 4,30) menciona la concessió a totes les províncies hispanes del dret llatí, cosa que convertia en municipis romans nombroses ciutats estipendiàries, anteriorment sotmeses al control fiscal d'algunes colònies i municipis.

En època dels emperadors flavis, entre els anys 69 i 96 dC, el perfil urbà de Tàrraco va experimentar un important canvi. Fins aleshores, tota la part superior del turó tarragoní, on es va situar el primer castrum romà, s'hauria mantingut molt poc urbanitzada, i la ciutat s'hauria desenvolupat sobretot a la part inferior del turó, a la vora de la fondalada portuària. Coincidint amb les noves mesures de Vespasià, va començar a edificar-se a la part alta de la ciutat un immens conjunt arquitectònic de cerimònies compost per un gran temple i una plaça de culte annexa, una segona i enorme plaça de representació situada a un nivell inferior i envoltada de criptopòrtics i pòrtics superposats i, finalment, un circ situat en posició transversal que tancava el complex i el separava de la ciutat pròpiament dita.

Les nombroses troballes epigràfiques permeten entendre la construcció com un immens decorat arquitectònic destinat a les reunions anuals del Consell Provincial ("Concilium provinciae Hispaniae citerioris"), una assemblea de delegats de les aproximadament 300 colònies i municipis de tota la província, agrupats en set conventus, que un cop l'any es reunien a Tàrraco per celebrar- hi les cerimònies del culte imperial presidides per un flamen -o summe sacerdot- elegit anualment i que residia a la ciutat durant el seu mandat. El seu títol oficial al segle II fou el de "flamen Romae, divorum et Augustorum provincia Hispania citerioris", sacerdot de la deessa Roma, dels emperadors divinitzats, de l'emperador governant i dels seus entorns familiars.

En realitat, darrere del fast de les cerimònies anuals i de les nombroses estàtues d'emperadors, flamens, patrons, ambaixadors i alts funcionaris de l'administració provincial que es van anar alçant a les dues places d'aquest complex, hem de reconèixer també la funció política d'aquesta assemblea de notables, com un sistema de representació de l'elit urbana provincial per discutir i abordar els problemes comuns. El seu enfrontament amb l'emperador Adrià, que va presidir personalment l'assemblea de l'any 122, en vista de les seves exigències de noves lleves militars, i les delegacions enviades davant de diferents emperadors per resoldre temes fiscals, ho testimonien clarament. El flaminat era, al mateix temps, un sistema de promoció que permetia adquirir prestigi a les elits urbanes de la província per ascendir en una escala social que tenia el seu zenit en els ordes eqüestre i senatorial.

La importantíssima capacitat econòmica d'aquest Consell Provincial i dels seus flàmens queda testimoniada per les enormes dimensions del complex arquitectònic, per la riquesa de la seva decoració marmòria, però a més pel fet que pocs anys després de la inauguració s'afegís al conjunt un amfiteatre construït a l'exterior de la ciutat, a prop de la porta que conduïa a Barcino. Un fragment de la inscripció dedicatòria de l'edifici, recentment descoberta, testimonia que el seu promotor no fou un magistrat urbà o un mecenes privat, sinó un flamen de la província.

Al segle II dC el poeta L. Anneu Florus, que va residir uns anys a Tàrraco, on feia classes de retòrica, ens va deixar en una de les seves obres una petita descripció de la ciutat, que presenta com un lloc tranquil i honrat, de bon clima i camps fèrtils, i dotada del prestigi que representaven els seus títols i monuments. Però aquesta situació pacífica i pròspera va canviar radicalment a finals del segle II dC. Una nova guerra civil entre el nou emperador Septimi Sever i l'aristòcrata Albí, sublevat amb el suport de la Gàl·lia i Hispània i derrotat a Lugdunum (Lió) el 197, provocaria una important purga de notables hispans implicats en el complot, incloent-hi el governador de la província. Després de la repressió successiva van acabar les grans cerimònies del Consell Provincial. El protagonisme dels actes públics fou ara ocupat pels governadors i pels oficials destinats a una administració provincial en gran mesura militaritzada.

Amb el temps, l'arquitectura pública de la ciutat va anar requerint reformes i restauracions. L'emperador Adrià havia ordenat restaurar a càrrec seu el temple d'August i diverses inscripcions fan esment de restauracions de les muralles i del capitoli. El teatre va deixar de ser utilitzat com a edifici públic a finals del segle II, probablement per un desplaçament de l'interès general envers els espectacles del circ i de l'amfiteatre. Prova d'aquest interès és que l'amfiteatre fou restaurat l'any 218 per una intervenció directa del mateix emperador Heliogàbal, un obscur príncep d'origen siri de curt i turbulent mandat que no va ser mai a Hispània però que s'assegurava amb aquesta mesura el suport de l'elit provincial.

Les tensions i purgues dins de l'Imperi prendrien repetidament els cristians per objectiu. L'any 256, durant les persecucions de Valerià, foren executats a l'amfiteatre el bisbe Fructuós i els seus dos diaques Auguri i Eulogi. Convertits en màrtirs, serien enterrats a la necròpolis paleocristiana pròxima al riu Francolí, i sobre la seva tomba es construiria una basílica martirial. Segles més tard, ja en època visigoda, el lloc del seu martiri fou recordat per una segona basílica instal·lada sobre les ruïnes de l'amfiteatre.

L'any 260 dC, per primera vegada des de la fundació 500 anys enrere, la ciutat fou atacada. Un contingent de francs, un poble d'origen germànic, que havien travessat la frontera del Rin i saquejat la Gàl·lia, van penetrar a Hispània, van assaltar Tàrraco i la van ocupar temporalment. Encara que la ciutat es va recuperar aviat, l'esdeveniment marcava l'inici d'una nova època.

Inici

Tàrraco baiximperial

Durant el segle III l'organització de l'Imperi romà va experimentar canvis importants. Després d'unes dècades d'anarquia, guerres pel poder i atacs exteriors, Dioclecià (284-305) va decidir una nova organització de les províncies: va crear la diòcesi, una nova unitat administrativa superior, i va reorganitzar els territoris provincials.

La Hispània Tarraconense, la més gran de les tres províncies hispanes i per això més difícil d'administrar, fou dividida en tres, amb la separació de la Gal·lècia i la Cartaginense. Aquestes tres noves províncies, juntament amb les de la Lusitània i la Bètica, a més de la Mauritània Tingitana, formarien la diòcesi de les Hispànies, sota el comandament d'un vicarius. Més tard, sorgiria encara una nova unitat major, la prefectura, que agrupava al seu torn diverses diòcesis. La diòcesi de les Hispànies, juntament amb les de "Septem Provinciae" i Britannia, van passar a integrar-se en la prefectura de la Gàl·lia.

La transformació de l'Estat romà va tenir com a elements centrals l'adopció del cristianisme com a nova religió oficial a partir de Teodosi, la divisió de l'Imperi a la seva mort en Orient i Occident, i sobretot la pressió incessant de diferents pobles germànics, que trencaven les fronteres en expedicions de saqueig i als quals s'havia de combatre o comprar la pau. De mica en mica, alguns d'aquests pobles es van establir legalment a l'interior de l'Imperi com a aliats a sou per fer front a altres pobles considerats enemics. Era aquesta una complexa situació en la qual la figura imperial es va consolidar mitjançant rituals palatins cada vegada més fastuosos, alhora que sorgia una nova i influent jerarquia social formada pels bisbes cristians.

Els concilis, reunions dels bisbes per províncies o bé de caràcter ecumènic, van adquirir un paper cada vegada més important com a centres de decisió. Diferents interpretacions de la fe donaven lloc tanmateix a heretgies que motivaven interminables lluites i persecucions.

Sueus, vàndals i alans entraven a Hispània el 409 mentre Màxim, un aristòcrata hispà, era proclamat August de la diòcesi de les Hispànies pel general Geronci en una confusa lluita pel poder que enfrontava l'emperador Honori i l'usurpador Constantí III, i després Geronci amb aquest últim.

Màxim va fixar la residència a Tàrraco i Bàrcino, on va encunyar moneda, mentre Constant, fill de Constantí III, situava la seva pròpia cort a Caesaraugusta (Saragossa). Fracassat l'intent, Màxim es va exiliar a la Gal·lècia, on anys més tard, amb l'ajut dels vàndals, tornaria sense èxit a intentar aconseguir el tron imperial.

El 476 Roma queia definitivament en mans de l'hèrul Odoacre i una sèrie de nous regnes germànics substituiria l'anterior estructura provincial. En aquests anys, Tàrraco passaria a formar part del regne visigot de Tolosa i progressivament perdria protagonisme respecte a altres centres urbans com Bàrcino. No obstant això, el seu caràcter de seu eclesiàstica metropolitana i la realització de concilis, com el de l'any 516, assegurarien la seva importància i influència. Sabem també que el port va continuar actiu i que el tràfic intens de tot tipus de productes no s'interrompria fins a la invasió musulmana.

Coneixem malament l'evolució urbana de la ciutat en època tardoantiga. En el segle IV diversos governadors provincials havien continuat protagonitzant restauracions d'edificis i dedicatòries d'estàtues. Però l'any 360 el fòrum de la colònia era ja un camp de ruïnes entre les quals es va amagar un petit tresor de monedes que permet datar-ne l'abandonament. Carreus i pedestals eren arrossegats fins a la veïna necròpolis paleocristiana i reutilitzats en la construcció de tombes i com a tapes de sarcòfags. En realitat, la reducció del perímetre urbà i l'abandonament o transformació de les antigues places públiques ens donen una falsa imatge de decadència. La qualitat dels sarcòfags utilitzats com a enterraments per l'elit urbana de la ciutat, encara que reduïda, mostra a més un considerable poder econòmic. La ciutat, simplement, havia canviat d'arquitectura pública, adaptada a una societat amb nous centres de poder.

A principis del segle V la ciutat posseïa nous edificis principals centrats a l'entorn del "praetorium" o palau de govern, seu del comes, o governador pertanyent al cercle de confiança imperial. En segon lloc, destaca igualment la nova església catedralícia, seu del bisbe metropolità, i tant el palau com la catedral estan envoltats d'un ampli conjunt de serveis, arxius, residències i dependències. Aquest ambient és descrit de forma precisa en una famosa carta de Consenci, un teòleg menorquí, a Sant Agustí, bisbe d'Hipona, en relació amb una trama de denúncies de l'heretgia priscil·lianista que afectava bisbes i alts personatges de l'entorn familiar del mateix comes provincial. En la carta, datada el 419, la ciutat és ja denominada Tarracona, i entre els fets narrats es menciona el bisbe Ticià, el primer metropolità documentat a Hispània, i també la celebració del primer concili conegut celebrat a la ciutat, una petita i urgent reunió de bisbes que degueren jutjar les greus acusacions del monjo Frontó, fundador d'un monestir a la ciutat, contra els bisbes d'Ilerda i Osca, acusats de posseir còdexs herètics.

Bona part de l'antic recinte provincial estava ara ocupat per cases i horts, mentre sorgien nous centres de culte a l'entorn de les basíliques del Francolí i de l'amfiteatre, ambdues relacionades amb els màrtirs del 256. Una nova basílica envoltada d'estructures recentment estudiada, al costat de la necròpolis paleocristiana del Francolí, prova la importància de l'hàbitat suburbà. A la vora del monestir evidenciat per la carta de Consenci l'epigrafia permet documentar-hi una comunitat jueva organitzada a l'entorn d'una sinagoga.

Amb el regnat de Leovigild, el regne visigot d'Hispània va instal·lar la seva capital a Toletum (Toledo), com a prova d'una nova orientació dels eixos del poder. A Tàrraco, tanmateix, fou ajusticiat l'any 585 el seu fill, el príncep Hermenegild, que s'havia rebel·lat contra el seu pare i s'havia negat a acceptar la fe arriana. Diferents rebel·lions marcarien l'evolució del regne visigot, mentre que Tàrraco conservaria el privilegi d'una seca monetal activa fins a principis del segle VIII.

El 714 el ràpid avanç de l'exèrcit musulmà provocaria la fugida de les elits tarraconenses. Pròsper, el bisbe metropolità, va fugir per mar cap a Itàlia i es va endur les relíquies i els llibres litúrgics. L'arribada àrab va produir una interrupció de les comunicacions marítimes i la ciutat va perdre tot protagonisme. En els segles successius Tarraquna fou una terra de frontera i aparentment va quedar reduïda a una balda, una aldea d'escassa importància.

El record del seu gloriós passat, i sobretot de la seva prestigiosa seu metropolitana, serviria tanmateix d'estímul perquè a partir del segle IX la nova aristocràcia feudal catalana, buscant la independència de la metropolitana Narbona, donés suport a la recuperació de la ciutat i al restabliment de la seva seu amb l'ajut de l'Església romana, la qual cosa seria finalment duta a terme durant el segle XII, fet que va permetre un nou ressorgiment de la vida urbana que ja mai no s'interrompria.

Inici