Fins fa poc més de cent anys, Tarragona havia estat sempre una plaça forta. L'evolució de les seves muralles explica per si mateixa la història de la ciutat. A la segona meitat del segle XIX, tanmateix, les muralles que havien defensat Tarragona al llarg de tota la seva història deixaren de ser necessàries i la ciutat perdé el seu caràcter de fortalesa a canvi de millorar la seva xarxa de comunicacions i potenciar la seva urbanització.

En realitat, la topografia de la Tarragona del segle XIX poc tenia a veure amb la Tarraco romana. El seu recinte urbà, separat del port i defensat per baluards, muralles i fosses, era encara molt més reduït que el que havia ocupat la ciutat imperial. De fet, la Tarragona moderna va néixer de nou en el segle XII, després del llarg parèntesi musulmà, com una petita ciutat feudal situada dalt del turó, aprofitant per a la seva defensa les muralles d'època romana que encara romanien dempeus. Com que aquesta ciutat era massa petita respecte a l'antic perímetre habitat, hom va bastir una nova muralla de tancament per la banda sud-occidental. Les ruïnes de la ciutat romana situades extramurs d'aquest recinte medieval van ser lentament oblidades, reaprofitades per a noves construccions i cobertes per camps de conreu. Malgrat tot, en el segle XVI encara Lluís Pons d'Icart va poder reseguir la muralla i àdhuc mesurar-la.

 Davant d'aquestes restes semienterrades, els llenços defensius de la ciutat medieval i moderna van tenir també com a origen les muralles d'època romana. La solidesa de la construcció original, de nou descrita per Pons d'Icart, ha permès que encara avui sigui fàcilment destacable entre les nombroses reparacions i ampliacions posteriors. Durant la Guerra de Successió tot aquest recinte superior va ser envoltat d'una nova cortina exterior (la "Falsa Braga"), amb grans baluards poligonals destinats a acollir l'artilleria de defensa. Sense més destruccions que algunes voladures parcials, com les dels anys 1700 (explosió accidental del polvorí de la Torre Grossa, a la muralla medieval) i 1813 (provocada per les tropes napoleòniques en la seva retirada, afectant el Castell del Rei i les seves proximitats), esllavissaments ocasionals o les successives modificacions degudes als edificis adossats, aquests llenços "reformats" d'època romana s'han conservat en bon estat fins als nostres dies. La visita, actualment, es pot realitzar còmodament al llarg dels passeigs Arqueològic (a l'oest), d'en Torroja (al nord) i de Sant Antoni (a l'est).

Fases de la Muralla

Una primera muralla es manifesta en la Torre del Paborde o de l'Arquebisbe, en el llenç annex per l'oest i en el sector comprès entre la Torre del Cabiscol i la de Minerva o de Sant Magí, ambdues incloses. Es tracta d'una muralla baixa, provista de torres i formada per un parament megalític (de 6 a 8 filades) sobre el qual s'alçarien els merlets i els cubs de les torres bastits amb carreus. Les investigacions a la vella Torre de Sant Magí proven la presència en aquesta d'un relleu monumental representant la deesa Minerva, així com caps esculpits rudimentàriament en els megalits. A l'interior, un dels carreus conté una de les inscripcions llatines més antigues de la Península: "M. Vibio Menrva", una dedicatòria de M. Vibius a la deesa Minerva representada en el relleu exterior. La torre posseeix en els laterals troneres destinades als escorpins, ginys llançadors de dards, els trets de flanqueig dels quals impedirien l'assalt als murs.

 Aquesta primera muralla ha de correspondre a la fortalesa d'hivernada que els romans establiren a Tarraco l'any 218 aC -i que va ser ocupada de manera contínua fins al 206 a.C.- o bé a la monumentalització d'aquella fortalesa poc després de portar-se a terme l'organització provincial l'any 197 a.C.

En un segon moment, la muralla va ser reformada. Alguns llenços, per exemple el situat entre les torres del Paborde i del Cabiscol, van ser refets i hom amplià considerablement el recinte per l'est amb panys rectilinis sense auxili de torres. Els llenços d'aquesta segona fase estan realitzats amb un basament de dues úniques filades de blocs megalítics, remuntats amb alts murs de carreus. Es tracta d'una muralla més sòlida i més alta, car la seva amplada passà de 4,5 a 6m i la seva alçada de 6 a 12m. La base de la muralla és reblida de terra i pedres i, a partir d'una determinada alçada, l'espai intern entre els dos llenços de carreus es va omplir amb capes de tovots. La inexistència de torres prova que aquesta muralla no preveia el setge d'exèrcits sinó únicament la fàcil defensa de la plaça per part d'una guarnició reduïda davant de contingències menors. Dues grans rampes situades a est i oest permetien l'accés d'homes i màquines al pas de ronda superior.

 L'argila utilitzada per a realitzar els centenars de milers de tovots necessaris per a formar el rebliment intern de la muralla conté fragments ceràmics que permeten datar de forma aproximada la seva construcció. Aquesta reforma pot situar-se amb precisió en el tercer quart del segle II a.C. (150-125 a.C). Probablement hem de relacionar aquesta reforma amb l'important increment de les tropes estacionades a la província durant l'última fase de les guerres celtibèriques que culminà en la presa de Numància (133 a.C.).

  Els accessos es troben distribuïts per tots els llenços de la muralla. Es conserva una magnífica porta d'època tardo-republicana (anomenada del Socors), situada al costat de la Torre de Minerva, i es poden contar fins a set poternes (portelles destinades a la sortida en cas d'atac).

 Certament, la reforma de les muralles en època imperial adequaria amb seguretat accessos monumentals com els que coneixem en moltes altres ciutats, però llur existència es perdé amb l'abandonament del recinte urbà imperial durant l'edat mitjana i les transformacions modernes. Només es conserven el lateral d'una porta situada al costat de la façana del Circ romà, per on sortia la via que portava a Barcino i a Roma, i -una mica més amunt- la fonamentació d'una porta que comunicava amb l'eix del mateix Circ (la porta "triumphalis").